Brasil; 4 fotos i 4 anècdotes

Ja he tornat de Brasil, de fet ja fa temps però no tenia internet. El viatge al Brasil va començar relativament malament perquè l'hotel on haviem d'estar, el mateix on anaven els de la selecció, havia fet overbooking i no tenien habitació. Després d'unes hores esperant ens van canviar d'hotel... a un de 5 estrelles o sigui que cap queixa. El millor de Recife diuen... que tampoc era un hotelàs. La setmana de Recife va ser genial, anant a la platja on t'intentaven vendre fins la sorra (tatuatges, cocos, ulleres, crema solar, ostres, gambes, pinxos, formatge a la brasa, banderes, gorres... tot!), anant a veure els partits i fent visites a Olinda i Porte Galinhas.

(Porto Galinhas, una de les millors platges de Brasil).

Com que erem molt poca torcida vam poder parlar bastant amb els jugadors de la selecció. A mi em va caure especialment bé en Jordi Molet, tot un crack a la pista i a fora. A ell no sé si li vaig caure tant bé ja que vaig convèncer a tota una grada de noietes brasileres perquè cridés el seu nom ben fort al mig d'un partit al temps que li dedicaven somriures i miradetes carinyoses. No sé que en debia pensar la seva dona si ho va sentir per la tele, però ell a Recife és el nou Beckham. Menció també per en "Trencacames" Lladó, tal com el va batejar la torcida - o sigui jo -, que va fer provar la paret de formigó de la rudimentària pista a varis dels adversaris. I com no parlar de l'entrenyable avi d'en Jordi Carbó, en Darwin Carbó, amb els seus mitjons fins els genolls.

(Jo i en Molet)

(Amb l'Avi Carbó a Olinda)

Vam conèixer i ens vam fer força amics de l'Òscar - Anscari - i l'Elena de Castelló. Molt divertits. Ell un hooligan nat, que posseïa un to de veu especial per quan havia d'animar (Caetaluunyee); Ella una noia molt simpàtica i amb gran habilitat per dissenyar pancartes d'animació pel seu fanàtic futur marit (es casen el 22, felicitats des d'aquest humil blog). El cas és que degut a al canvi d'hotel i va haver problemes amb l'agència i ens volien fer pagar, i sempre recordaré amb gran hilaritat quan l'Òscar va explotar i li va dir al recepcionista: "Mira Diogo, yo saldré por esa puerta sin pagar un duro, me entiendes? Sin pagar un duro!! No tienes una targeta? Pues cargalo allí!". Sort en vam tenir dels de TV3...

(Jo, Elena i Òscar amb la pancarta que va fer l'Elena per la final)

A Rio de Janeiro les coses van anar fatal els 2 primers dies. No va parar de ploure, la nostra habitació estava plena d'americans borratxos, i a més un dia feien reformes i l'habitació feia molta pudor a varnís, tanta que vam quedar ben intoxicats dormint-hi. Ens vam llevar amb un mal de cap tremendo i amb ganes de vomitar durant 2 hores. Però les coses van millorar i vam poder gaudir d'una de les ciutats més maques del món. Un dia tornant a la nit amb taxi ens va parar la polícia i ens va registrar per si duiem drogues tot i que el conductor li va dir que erem turistes, que no calia.

(Foto tirada al Pao d'Azucar, Rio, amb el Crist de Corcovado de Fons. És un robado - paraula tècnica que em va ensenyar en Curu per designar una foto on no estan posant)

A Natal va tornar el clima tropical: o sigui platja per un tubo. Vam fer dues excursions amb buggy per les dunes i la platja, derrapant, fent pujades i baixades... "com emoçao" que deien els conductors. Molt ben parit, del millor del viatge. Natal és un lloc turístic a l'estil Costa Brava i també és conegut per ser l'europrostibul de Brasil. Només vam sortir una nit de festa però ja vam poder veure l'ambient que s'hi coïa. Vam conèixer més catalans en una nit a Natal que en la resta del viatge... als catalans ens va Natal es veu.... Ens van explicar que s'ha d'anar en compte a Natal si et dediques a segons què; et poden estafar - a un de Banyoles li havia passat -, et poden amenaçar, o et pots trobar fàcilment amb "sorpresa". A l'hotel on estavem - a diferència del de Rio, molt recomanable - ja ens van dir el primer dia "cuidado que algumas mulheres sao mulheres e outras nao". No ems vam arriscar a comprovar-ho, haha.

(Jo flipant-me al Parque das Dunas de Natal)

I ja faríem, no ratllo més que ja es prou llarg. Un gran viatge, que espero que es pugui repetir. Tant Brasil, com poder veure més sovint Catalunya competint oficialment. Va ser genial. Si fos futbol, i enlloc de 5 aficionats fossim 50.000, seria una cosa increïble.

Mites falsos de Brasil

1- Hi ha moltes ties bones.

2- És un país molt barat.

3- Hi ha nens jugant a futbol arreu.

4- Les platges són molt boniques.

5- A Brasil hi ha molta festa.

A part d'aquests mites, totalment falsos, aquests dies anem a veure tots els partits de la "Seleçao Catalinha" d'hoquei, anem a la platja i una mica de turisme. Us deixo una foto:

(En david amb el banquillo de la catalana)

(Foto amb tota l'expedició)

(Olinda)

Ara que ja he tornat de viatge matisaria molt aquest post. Si bé és cert que tots aquests tòpics sobre Brasil estan sobredimensionats. Hi ha bones platges, noies guapes (com a tot arreu), és barat (però molt menys del que m'havien dit), no hi ha molta festa, i si es juga molt a futbol, però no pel carrer.

Història colpidora

Ahir vaig veure un vídeo al youtube d'una història increïble. D'en Dick i en Rick Hoyt, pare i fill que competeixen plegats en maratons, triatlons i proves d'ironman (4km nedant, 150 en bici i una marató). Amb el handicap que el fill, en Rick, pateix paràlisis cerebral des del seu naixement i ha de ser el seu pare qui faci tot l'esforç. En Rick no pot parlar, però pot escriure amb un mecanisme especial. Quan era jove, un dia va presenciar una cursa i li va dir al seu pare que volia participar en curses. El seu pare, que en aquell moment era un home gras i desentrenat va dir que correrien junts. Després de la primera cursa, en Rick li va dir que li havia encantat i que mentres corrien no s'havia sentit discapacitat. Des d'aquell dia, en Dick ha procurat poder-li donar aquesta sensació al seu fill tant sovint com han pogut i han participat a més de 82 maratons, 8 ironmans i diversos triatlons.





Veient aquest vídeo he plorat a llàgrima viva però no de pena; dins de la desgràcia, en Rick té la sort de tenir una feina, una vida pròpia i un pare genial que li permet sentir-se lliure de la seva paràlisis gairebé cada setmana durant unes hores. M'agradaria que tota la gent que té discapcitats pogués trobar el seu bri de llum com en Rick. Sempre he pensat que les discapacitats són la injustícia més gran ja que són una loteria molt cabrona on tu no hi tens res a dir.

Tu no t'arruguis

Aquest bolg surt de la letàrgia post-vacacional per fer un curt article defensant el nou enemic número 1 d'Espanya, l'home més odiat per mitjans de comunicació i polítics, el Lehendakari Ibarretxe. El seu delicte? Haver posat data per a què el poble basc parli, intentar desbloquejar una situació que fa molts anys que dura i que ha portat a molts morts i molts pocs resultats, i haver dit posteriorment que "no li tremolarà el pols" per aconseguir-ho.


Pobre Ibarretxe, patirà molt i haurà d'aguantar milers d'insults. Li diran que és un xantatgista, que és "amigo de los terroristas", que amenaça amb acabar amb els drets dels espanyols, que vol crear bascos de primera i de segona - sino fins i tot que vol fer gulags-, i qui sap què més. I tot això per demanar un dret tant democràtic com deixar que sigui la gent la que esculli el que ella vol. Des d'aquí només dir endavant Ibarretxe, endavant País Basc! Els catalans estarem amb vosaltres i celebrarem el dia que passeu a la majoria d'edat com a poble com si fos el nostre.

PD. En els pròxims dies penjaré un article explicant breument el viatget pels països nòrdics, que ha entrat directament en el top5 dels meus millors viatges.

New York i retorn

Aquesta setmana passada l'he passat a Nova York. Ha sigut una experiència increible. No sóc especialment entusiasta però New York m'hi ha tornat una mica. El primer contacte amb la ciutat ja va ser impactant: l'autobus des de l'aeroport em va deixar a Times Square i vaig quedar embadocat durant minuts amb els rètols, la gent, les pantalles gegants... com si fos un indígena amazoni.

(L'edifici Chrisler. M'encanta)

També em va impressionar caminar pels carrers estrets de gratacels tant alts que fan que semblin barrancs. Especialment a la zona de wall street on hi ha varis carrers d'un sol carril i els edificis que l'envolten són també altíssims. Una altra experiència impactant va ser sens dubte China Town... era l'únic no asiàtic, tot en xinès, tothom al carrer...

(La zona zero)

Val a dir que el Nova York real no és el de les películes. El NY real és brut i pobre en la seva major part, i a més minoritàriament blanc. La gent guapa, blanca i rica està a uns pocs barris i els caps de setmana passeja per central parc. Però exceptuant midtown i el financial district, la resta de NY és molt més brut, pobre i deixat que Barna. I per cert, tenen un metro enorme però brut i difícil d'utilitzar. Us deixo algunes fotos:

(NY de nit. L'Empire State l'edifici alt)

(Dalt Rockefeller. Empire State de fons)

Per desgràcia em van faltar llocs per visitar, no vaig tenir prou temps amb 6 dies perquè vaig anar a veure partits de tenis al US Open i vaig sortir algun dia per la nit, on vaig anar en limousina (ara ja sé que no sempre hi van rapers):

(Jo estirat a una limousina amb un Francès-cors-independentista i una noia russo-asiàtica)

Falten fotos de Chinatown, els carrers estrets de Wall Street i Times Square que ja afegiré, però respecte a Times Square, res millor que veure la instàntania del meu amic 11è millor fotògraf del món Curu:

Us recomano la seva pàgina, té moltes altres fotos increibles de NY i la Garrotxa.

A part d'això, torno avui a Catalunya, encara que després tornaré a marxar cap a Finlàndia. Ja tinc ganes d'agafar l'avió. Adéu Miami i... fins l'any que ve?

Poker i aligators

El dissabte finalment vaig anar a la reserva d'indis, els seminole, els únics que no s'han rendit mai als Estats Units i propietaris de la cadena Hard Rock Cafe des del 2006. No us els imagineu en un campament amb tendes perquè no... la reserva és com un centre comercial, o més ben dit, un centre d'oci, amb un casino, botigues, restaurants, bars i discoteques, sales de concerts i d'espectacles i un amfiteatre per aligators. Al cap de poc d'arribar vem anar a veure "lluita amb els caimans" (Alligator wrestling), que es tracta d'un indi seminole que domina un caimà i l'immobilitza de vàries maneres. Al final de l'espectacle vaig pode tocar el caminan, és dur com una pedra i unes mandíbules brutals. Aquí algunes fotos:

(Foto de la "reserva")

Vam dinar i després vam anar al casino a jugar una mica. Vam jugar a les màquines, que no són més que una manera absurda de perdre diners ràpidament (10 dolars en 5 minuts) i després jo vaig jugar al poker que va molar molt més. Al casino no es podien tirar fotos però vaig poder tirar aquestes dues, molt dolentes, d'amagat:

(un no acabar de màquines)

(Taules de poker)

La veritat és que puc entendre que hi hagi gent que s'enganxi al joc (al poker, a les màquines no ho puc entendre). La sensació que vaig tenir al principi va ser tot un xute d'adrenalina jugant-me els meus 20 dòlars en fitxes d'un (whites que n'hi diuen). A més el poker requereix habilitat, no és només sort. Jo no en sé gaire i em van plumar com a bon novato, cosa que ja entrava als meus plans. Tot i així, vaig poder tastar el gust de la victòria, perquè vaig fer dues mans força bones guanyant amb parella de Q, i arribant a tenir més de 30 euros.

Amb la visita a la reserva india ja he visitat gairebé tots els llocs turístics o interessants de Florida excepte el parc natural dels Everglades on no aniré perquè em fa mandra i Saint Augustine (ciutat amb molta presència cultural Balear) on potser m'hi escapi però no crec.

PD. Avui, hora americana, o sigui el 13 d'agost, és el meu aniversari. Gràcies a tothom que m'ha felicitat.

Simpsons, the movie

Tots sabeu que sóc un fan molt gran dels simpsons i havia de fer un post per força, sobretot estan a Amèrica on els Simpsons es viuen encara més. En Castella m'havia dit que no estava bé, però a mi m'ha agradat molt. Crec que si ets un fan és impossible que no t'agradi. He rigut moltíssim i potser la torno a anar a veure i tot.

El que és veritat és que han fet tanta publicitat que potser esperava més de la peli. Aquí a Amèrica han obert 7-elevens com si fossin Kwik-e-marts de l'apu, venen productes dels simpsons! (còmic de radioactivo man, buzz cola, etc.) :

O el Homer que han pintat al costat del gegant de Cerne Abbas a Anglaterra:

Sí que és cert que la peli tenia un parell de fallos importants. Un és que hauria d'haver set més llarga. És curta per la llargada de les pelis d'avui en dia i a més té un final molt brusc, s'acaba de cop. I segon que l'argument podria ser millor, més complex, amb una mica més de sarcasme. Suposo que l'han volgut fer més apte a tots els públics. Però les riallades estan garantides, jo he rigut com pocs cops al cinema.

Una nit de festa

Dissabte passat vaig sortir per Miami, va ser prou divertit. Vaig anar a un club que es diu Mansion, the newest superclub in Miami. A l'anada va ser força divertit que un taxista, quan va saber que treballava amb un representant de basquetbolistes em va oferir contactar-me prostitutes, afegint que ell també era un "agent, just like you" (sóc un agent, just com tu). Ja és el segon cop que m'ofereixen professionals, el primer cop va ser anant pel carrer on una noia em va parar tocant-me el pit i dient-me "hey baby, where you going¿". A Barcelona no m'hi trobo gaire en aquestes situacions i en canvi aquí, a Florida, on la prostitució està prohibida, ja en van 2.

Us deixo algunes fotos que vaig tirar al llarg de la nit:

(Pla general del club)

(Un Dj amb dues espontànies)

(Gent ballant)

(Unes noies de Hindu-Londinenques que vaig conèixer. El tio de darrera, que fa força riure, no anava amb elles. No el vaig veure fins que no vaig passar a la foto a l'ordinador, un autèntic crack xupacàmera, amb tota la camisa ben suada, però sembla bon tiu)

(Noia Ballant)

(Noies saludant-me des de dins d'una limousina quan arribava a casa. Crec que era una Limousina Hummer, una bèstia)

(Quan vaig arribar el segurata estava dormint. Li vaig tirar dues o tres fotos i com si res. M'hagués donat temps de lligar-lo de mans i peus sense problemes... quina seguretat!)

Tinc més fotos però serien moltes pel blog. Alguns comentaris. Per tirar les fotos no m'hi vaig fixar massa, tirava una foto general de tant en tant. Tot i així vaig fotografiar bastantes noies amb els pits obviament operats. Perquè us feu una idea de quantes n'hi ha que sense voler en fotografies vàries. Després, com es pot veure les noies van molt arreglades, no és només a aquest club sinó a tot arreu. Els nois acostumen a anar amb texans i una camisa, però alguns també amb camiseta i gairebé tots són armaris de gimnàs.

Diuen que els italians són llençats amb les noies però els americans molt més. El ritual bàsic d'aparellament es tracta d'anar per darrera de la noia que t'agrada, agafar-la per la cintura sense creuar cap paraula, i començar a ballar apretant-la fort cap a tu (amb elc conseqüent contacte en dues zones que ja us podeu imaginar). Mentre ballen la noia es deixa tocar molt, però pot ser que al cap de 10 minuts la noia se n'afarti i passi del noi que repetirà l'operació amb una altra.

Aquest post va dedicat a tothom que em demanava fotos de la nit i de les noies de Miami. Aquí ho teniu, pervertits. No embruteu el teclat!

Els americans són uns vagos

De què creieu que és aquesta foto? Hi surt un cotxe, però què hi fa?


Potser de més a prop ho veureu:

No se si ja ho heu endevinat, però us ho dic: són fotos d'un banc drive-thru! Va ser una de les coses que més em va sorprendre. Els yankis són tant vagos que no van enlloc a peu, ni per 100m, i molt menys s'esperaran drets en una cua. Gairebé tots els bancs en tenen. Vas feliç amb el teu cotxe, et poses a fer cua, passes per finestreta (a la línia lluny de la finestreta hi ha com un tub succionador que envia el que hi poses a la caixera i un interfon) i servit.

Em va impactar bastant, però estic convençut que aquest servei arrasaria a llocs del nostre país, per exemple a Olot, on sempre agafem el cotxe de l'Edu, o d'en Varge, o de qui sigui, per anar del Dnit al City...

PD. el cotxe és el que faig anar ara per Miami... el vaig deixar "posant" mentre tirava la foto. A Amèrica no hi ha cotxes així petits... és el més petit que he vist des que sóc aquí, però va prou bé.

Una mica de glamour

Si passeges una horeta per Miami és d'allò més probable que et trobis amb limousines com aquestes:

(ho sé, molt malt tirada, però anant en cotxe és xungo)

Sempre em pregunto qui deu anar dins d'aquestes limousines. Suposo que deuen anar plenes de rapers negres amb tot de negretes-ties-bones-de-videoclip, o bé de nois que van al ball de graduació amb la reina del ball. Però, hi ha tants rapers i tants balls de graduació que justifiquin tal quantitat de limousines?